Verema castellarenca, vers 1990

Verema castellarenca, vers 1910 (no 1990 com diu a l'Actual!!!) A Castellar, el cultiu de la vinya gairebé ha desaparegut, malgrat la gran importància que havia tingut en el passat. Aquesta foto és un dels escassos testimonis gràfics de la verema a Castellar: un grup d'homes collint raïm a una vinya de ceps grossos, com solien ser les de vora el poble en aquell temps. Porten camises clares arremangades, faixa, armilla, boines i gorra. Sembla que la vinya estava situada cap a la cruïlla dels actuals carrers Barcelona i Arbreda. A l'horitzó, amb grans oliveres, el turó de Puigverd.
from Arxiu d'Història de Castellar del Vallès http://ift.tt/2g3mLTo
via IFTTT

A favor de Castellar del Vallès com a espai escrit

Volem compartir aquest interessant article d'Anton Carbonell aparegut avui a L'Actual. A favor de Castellar del Vallès com a espai escrit. El curs passat, un grup de professors d'alguns centres educatius de Castellar del Vallès vam endegar una experiència singular. A partir de la feina feta per la bona gent de l'Associació La Pedra Fina (i especialment per Daniel Rocavert) i de l'Arxiu d'Història i el Grup de la Pedra seca, vam donar forma a una ruta literària pels voltants de Castellar relacionada amb la poesia de Joan Arús, que tenia uns codis QR com un factor de senyalització i de referència informativa històrica i literària. L'activitat anava adreçada als alumnes de quart d'ESO i se'n van beneficiar els dos instituts públics i les dues escoles privades del poble. Amb l'ajut de la Diputació de Barcelona i de l'Ajuntament de Castellar, vam aconseguir implicar el poeta Miquel Desclot, que va fer sessions d'introducció al llenguatge de la poesia i als versos de Joan Arús a tots els centres educatius del poble. També, l'ajut institucional ens va servir per editar i distribuir uns dossiers didàctics que es van treballar a l'aula i que van quedar com un recordatori material per a l'alumnat de l'activitat realitzada. Crec que l'experiència va ser prou positiva. Els alumnes van prendre consciència d'un paisatge i d'una poesia que no resultaven llunyans i que, a la fi, il·lustraven i enriquien els seus referents més pròxims. Conèixer el seu entorn natural, valorar-lo i vindicar-lo és una operació que, ben segur, molts nois i noies del poble van saber apreciar. Després de fer la ruta i llegir els versos de Joan Arús, totes les formes del paisatge prenien una dimensió afectiva nova. Els camins, la font, la malesa, el gorg, el riu, els arbres, els ocells, la casa pairal,… esdevenien una realitat propera i les paraules del poeta aconseguien un sentit complet. En aquests moments, però, tenim damunt la taula un repte important com a comunitat educativa i com a poble. Hem d'evitar que tots els esforços dedicats a la QRuta Arús quedin esvaïts per la deixadesa i la inoperància administratives. ¿Per què no comencem a integrar activitats com l'explicada en una veritable política educativa i cultural per a Castellar del Vallès? ¿Per què no som conscients que tenim una oportunitat extraordinària per reivindicar els nostres paisatges a través dels recursos que ens ofereixen els textos literaris? I, alhora, ¿pot haver-hi una fórmula més adient perquè el nostre entorn natural estigui endreçat i protegit des d'una perspectiva medioambiental que integrar-lo com a rutes literàries? No malbaratem un patrimoni natural, arquitectònic i històric important; sens dubte, molt ben inventariat, però malauradament desaprofitat per a la col·lectivitat. I adonem-nos que tenim una sèrie d'espais que demanen a crits una intervenció institucional i política per revertir-los a favor de la comunitat educativa i de la ciutadania. També, per tenir-ne cura des de l'àmbit medioambiental, evitar-ne la degradació i fomentar l'educació cívica de l'entorn. Hi ha itineraris que tenen unes possibilitats considerables com a rutes literàries. Penseu que Joan Oliver-Pere Quart, un dels grans escriptors de la literatura catalana del segle XX, va tenir una relació estreta amb Castellar del Vallès i els seus voltants. Ca n'Oliver, el Castell de Clasquerí i, anant una mica més lluny del nostre terme, el Marquet de les Roques (Vall d'Horta) constitueixen un veritable Espai Escrit, que hauríem de saber valorar com una de les riqueses culturals que ens singularitzen. ¿Per què no ens apliquem a convertir-lo en patrimoni viu, a l'abast de tothom, amb una gran potencialitat d'establir aquesta relació tan productiva entre entorn paisatgístic i literatura?
from Arxiu d'Història de Castellar del Vallès http://ift.tt/2gtCqcY
via IFTTT

Pont de Cal Pinyot, 1909

Treballs de muntatge i col·locació del pont metàl·lic sobre el riu Ripoll davant de la fàbrica de cal Pinyot, a St. Feliu del Racó, un pas clau per travessar el riu. Antigament es passava a gual i amb palanques, però una forta riuada l'octubre de 1907 s'ho emportà tot. L'Ajuntament pensà primer a bastir un pont d'obra, però finalment va optar per aquest de ferro comprat de segona mà a l'Ajuntament de Ripollet per 1.300 ptes. La bastida de fusta fou, molt probablement, obra de l'autor de la foto, el fuster de Sant Feliu.
from Arxiu d'Història de Castellar del Vallès http://ift.tt/2gfX7tf
via IFTTT

Xerrada sobre Viquipèdia i patrimoni

Xerrada sobre Viquipèdia i patrimoni
from Arxiu d'Història de Castellar del Vallès http://ift.tt/2fdA6VN
via IFTTT

Col·legi dels Escolapis, inicis s. XX

Col·legi dels Escolapis, inicis s. XX. Quan parlem de l'Escola Pia d'aquella època ja se sobreentén que era una escola masculina. L'aula que veiem és gran. Segurament, és a l'edifici del darrere de la capella, on ara hi ha el local del Grup Pessebrista. Observem la formal actitud dels alumnes, amb els braços creuats, assegut cadascú al seu pupitre de fusta. Tots amb bata i un bon nombre amb el cap pelat. Els tres cartells de la paret del fons són les taules de sumar, multiplicar i dividir; per sobre hi ha dos mapes i a la dreta, mig tallada, una pissarra amb una divisió.
from Arxiu d'Història de Castellar del Vallès http://ift.tt/2frB81c
via IFTTT

Aplec de Sant Sebastià, principis s. XX

A mitjan gener, l'Aplec de Sant Sebastià de Montmajor tenia molta anomenada entre els pobles dels voltants: Caldes, Sentmenat, Castellar, Sant Llorenç, Gallifa i Sant Feliu de Codines. Ho demostra la gentada que s'hi veu mentre encara van arribant persones per un dels camins. Castellar hi desplaçava, a peu, una representació ben nodrida. Les fumerades són dels nombrosos focs que feien les colles per escalfar-se i coure les vitualles. Podem observar que el conreu de la vinya encara era ben present.
from Arxiu d'Història de Castellar del Vallès http://ift.tt/2enMtNN
via IFTTT